| Com
la pell de la bresquilla,
que arriba ara per st Joan
-quan s'acurten les nits-
dóna'm la boca;
em beus des de l'abisme
i a penes pots somriure.
Arran
de la ferida
et parle de demà,
i t'explique amb els dits
que sempre em torna
un gran desig de viure't
que a penes puc descriure.
A
voltes ets la dida
i a voltes la destral
que veu tots els envits
d'aquesta aposta,
sense que ningú et dicte
com és com has de viure.
|